Soleiada
[...]
Ella prou la sabia /
la parentela que amb el sol tenia: /
que cada matinada /
per la finestra, a sol ixent badada, /
l'astre de foc i ambre /
li entrava de ple a ple dintre la cambra, /
i ella nua, amb delícia, /
s'abandonava a la fulgent carícia. /
De tant donar-se a aquestes dolces manyes /
va ficar-se-li el sol a les entranyes, /
i ben prompte sentia /
una ardència dins d'ella que es movia. /
"Adéu, la casa meva i els que hi són: /
jo prenyada de llum me'n vaig pel món."
(...)
